Grup Cristià del Dissabte: “Els cristians de València volem pregar en valencià”

Mireia Rourera

Fa més de quaranta anys, un grup de capellans obrers de València va fundar el Grup Cristià del Dissabte. S’identificaven amb l’obertura proposada per Joan XXIII en el Concili Vaticà II, l’opció pels pobres, la dimensió alliberadora del cristianisme i una Església evangèlica. També van apostar clarament per defensar la llengua i la cultura valencianes. Quan l’entitat es va obrir a seglars, fa uns nou anys, Javier Almela i la seva esposa no van dubtar a apuntar-s’hi, i avui, des d’aquest moviment, batallen en molts fronts. La punta de llança és la llengua.

La situació de l’Església de València, com la veu el Grup del Dissabte?

La veiem com una Església molt rutinària en què realment no s’incorpora l’esperit del papa Francesc, que és el que a nosaltres ens fa creure que és possible tornar al camí marcat pel Concili Vaticà II. No és que vulguem repetir aquell concili, que ja també ha quedat desfasat, sinó que ens agradaria que s’emprengués l’esperit del concili, la renovació contínua que ha de tenir qualsevol institució humana com és l’Església. Tenim un arquebisbe molt tradicionalista [el cardenal Cañizares] que, tot i que és bona persona, no està en la línia que nosaltres defensem.

L’Església a València ha estat en algun moment pròxima al Concili Vaticà II?

Jo crec que no, però tampoc crec que ho hagi estat cap Església a Espanya, bàsicament perquè no va donar temps. Quan va acabar el concili, l’any 1966, aquí teníem un bisbe auxiliar, Rafael González Moralejo, que va ser bisbe vicari un parell d’anys. Ell sí que va estar implicat amb les idees del concili, però el van traslladar de seguida. El van portar a Huelva, i aquí a València tota implicació amb l’obertura del concili es va acabar... Amb el papa Joan Pau II, les idees del concili van quedar en no res.

continuar llegint


 

El valenciano: una realidad en la vida social y eclesial

Josep Miquel Bausset

Amb tota la barra del món (de fet, ho vaig haver de llegir dues vegades perquè no m’ho podia creure), aquest és el títol del punt 11.12, de la proposta onze ("Iglesia, Cultura, Educación y Sociedad") de les Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia. I dic amb tota la barra del món, perquè una Església, o millor dit, una jerarquia com la valenciana, que menysprea, arracona i ignora el valencià, ¿com pot dir que la nostra llengua és una realitat en “la vida eclesial”? I és que no cal sinó anar a qualsevol temple del País Valencià, per vore que la nostra llengua és absent (amb honroses excepcions), de la vida de l’Església, per voluntat expressa dels bisbes valencians.
Quan des de fa segles els bisbes del País Valencià (amb les excepcions dels bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases, Rafael Sanus i Enric Benavent), han exclòs dels temples el valencià i han marginat la nostra llengua als seminaris, ¿com tenen ara la barra d’afirmar en aquest punt 11.12, que el valencià és una realitat “en la vida eclesial”?
El Sínode, amb set comissions de treball, i que es va celebrar entre el 2019 i el 2021, finalitzà les seues sessions en l’Assemblea Sinodal, ara fa un any, els dies 22 i 23 de maig de 2022 i aprovà els diversos punts que es van presentar. Aquest punt 11.12, a més d’afirmar falsament que el valencià és present en la “vida eclesial”, diu també que “es deseable que se pueda disponer de los textos litúrgicos habituales en lengua valenciana”. Aquest mateix punt 11.12 continua encara així: “Este Sínodo pide que el arzobispo, en comunión con los obispos de Segorbe-Castellón y de Orihuela-Alicante” (per què oblida el text el bisbe de Tortosa?), “hagan los pasos necesarios para constituir los grupos de trabajo para la traducción valenciana de los textos litúrgicos, más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”.
Si és totalment fals dir que el valencià és present en la “vida eclesial”, també és indigne demanar la constitució de “grupos de trabajo para la traducción valenciana de los textos litúrgicos”. ¿No recorden els bisbes valencians que fa anys (massa anys), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (que és l’ens normatiu pel que fa al valencià), va presentar als bisbes el Missal Romà traduït al valencià, un text que deu estar ple de pols, “descansant” en algun dels despatxos del palau arquebisbal de València?
És indignant, a més, que aquest punt 11.12, afirme que cal “la traducción valenciana de los textos litúrgicos, más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”. ¿Qui ha estat negant l’autoritat de l’AVL (que treballa amb un criteri científic), sinó els bisbes valencians, que han “oblidat” la traducció al valencià del Missal Romà que va fer l’AVL? I a més, resulta sarcàstic que es diga que la traducció s’ha de fer “más allá de polémicas y de intereses no eclesiales”, quan han estat els mateixos bisbes que han utilitzat (quan no promogut), al llarg dels anys, les polèmiques i els interessos no eclesials, per no publicar el Missal Romà en valencià.
També és indignant que s'afirme que “este Sínodo expresa el deseo y la petición para que se llegue a esta versión valenciana de los textos litúrgicos oficiales cuando antes mejor”. És indignant perquè fa uns anys, el “Plan Pastoral Diocesano para los próximos años”, en la proposició 10 del tema 3 (La litúrgia, celebració del misteri de Crist) i en el número 107, ja va demanar “fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano (Constituciones sinodales 447)”. Què s’ha fet de l’aplicació d’aquell nº 107? Per què no s’han editat els llibres litúrgics en valencià que demanava el “Plan Pastoral”? De què serveix que el “Plan Pastoral” aprovés aquest número 107 i després no es tinga en compte el que es va aprovar?
Avui, 23 de maig, fa un any de la clausura de l’assemblea sinodal que aprovà el punt 11.12, que demanava els llibres litúrgics en valencià. I no sé quants anys fa de l’aprovació del “Plan Pastoral”. I mentrestant, els cristians valencians continuem sense poder expressar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. I això sí que és indignant. A cap altre país del món, llevat del País Valencià, els cristians es veuen impedits de celebrar la fe en la pròpia llengua.
Els bisbes valencians haurien de fer seues les paraules que el papa Francesc va adreçar als participants al congrés de la CLAR (Confederació Llatinoamericana de Religiosos) a Colòmbia: “Entreu en la vida del poble. Entreu amb respecte en les seues cultures, les seues tradicions, tractant de portar avant la missió d’inculturar la fe i d’evangelitzar la cultura”.
Al llarg dels segles, els bisbes valencians (a excepció dels bisbes Pont i Gol, Cases, Sanus i Benavent), s’han comportat com el bisbe valencià de Girona, José Vila Martínez, que considerava que parlar valencià (o català), era cosa del dimoni. Vila Martínez exercí el seu ministeri episcopal a la diòcesi de Girona en un sentit espanyolista, intentant castellanitzar l’Església catalana. Només cal vore la transcripció (que va fer mossén Ramon Corts), de la resposta que el bisbe Vila va donar al jesuïta Francesc Llorens, quan aquest l’informà que la predicació d’uns exercicis per a dones seria en català. El bisbe Vila digué: “¡Dios mío! El demonio ha tomado otra fortaleza”. I és que per al bisbe Vila, “hablar catalán constituye por sí mismo un acto antipatriótico”. Cal recordar que entre les mesures que el bisbe Vila va prendre Girona, a més de predicar en castellà, va ser l’edició del catecisme, també, en castellà, menyspreant (com fan actualment els bisbes valencians), la llengua d’Ausiàs March i de Ramon Llull.
Els bisbes valencians haurien d’aprendre de tants i tants pastors que han fet seua (i l’han defensat), la llengua del poble que serveixen. Només fa uns mesos, “el poble ticuna assumia el compromís de traduir la Bíblia a la seua llengua materna” (Religión Digital, 28 de febrer de 2022). I és que la diòcesi d’Alto Solimôes, en la regió fronterera entre el Brasil, el Perú i Colòmbia, decidí fer realitat una “Església amb rostre indígena”, a diferència de la jerarquia del País Valencià, que exclou la nostra llengua de l’Església, comportant-se com una jerarquia colonitzadora.
També faig meues les paraules del bisbe Mario Antonio Silva, de Cuiabà, quan deia: “El que passa amb els Yanomami és una vergonya per al nostre país”. També el que fan els bisbes amb els cristians valencians, és una vergonya! I més encara el dia de Sant Vicent Ferrer, quan a la catedral de València, la missa presidida pel bisbe auxiliar, Javier Salinas, el credo, la pregària eucarística, el parenostre i la benedicció final van ser en castellà. Ni el dia de Sant Vicent, patró del País Valencià, la missa a la catedral va ser totalment en valencià! Segurament els nostres bisbes deuen pensar que només en castellà té lloc la transsubstanciació i que en valencià, el pa i el vi no es converteixen en el cos i la sang del Senyor. I que la professió de fe no és vàlida si no és en castellà. I també deuen creure fins i tot, que Jesús va ensenyar el parenostre als seus deixebles en castellà (com no podia ser d’una altra manera), i per això l’oració del Senyor no es pot resar en valencià. I després encara tenen la barra de dir que el valencià és “una realidad en la vida social y eclesial”, quan els nostres bisbes, contínuament, menyspreen la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Com deia recentment Peli Romaratgui, “només si estimem la nostra terra, podem estimar les altres terres”.
L’episcopat i el clergat valencià haurien de recordar les paraules que el papa Francesc, el 2017, adreçà al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del 10è aniversari de la beatificació de Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. El papa recordava que el beat Ceferino “no va oblidar les seues arrels, el seu poble, la seua cultura”. Per això el papa deia també, que “el prevere ha d’identificar-se sempre amb el seu poble” (cosa que no fan els capellans valencians), “de tal manera que el seu temps, la seua vida, la seua persona siguen per als germans”. Les dues cartes de Joan Fuster (Levante, 15 de maig de 2022) adreçades a mossén Josep Perarnau, en relació amb l’actitud de l’arquebisbe Olaechea i el valencià a l’Església, revelen ben clarament l’animadversió (i les suspicàcies i la malícia envers Montserrat), de l’arquebisbe valencià per la nostra llengua.
Tant de bo (tot i que ho dubte), els bisbes valencians rectifiquen i arriben a comprendre, per fi, la necessitat d’inculturar l’Església valenciana en la llengua i en la cultura que li és pròpia. I tant de bo que els bisbes del País Valencià dignifiquen el valencià, tantes vegades arraconat, prohibit i exclòs per ells mateixos i pels seus predecessors.
A més, seria molt important que els bisbes valencians feren un homenatge públic a mossén Vicent Sorribes, a Pere Riutort i al capellà Alexandre Alapont strong >, capdavanters en la introducció del valencià a l’Església.
I a més, si els bisbes valencians foren valents, reconeixerien amb un homenatge públic, els membres de la Comissió Litúrgica de la Província Eclesiàstica Valentina per la traducció dels textos litúrgics, creada el 1973: Enric Valor, Avel·lí Flors (l’únic que és viu), Manuel Sanchis Guarner, Pere Riutort, Francesc Ferrer Pastor i Vicent Sorribes. strong > Jo des d’aquest article demane per a aquests homenots l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià, pel seu compromís en la defensa de la nostra llengua a l’Església.

Publicat a Levante-EMV el 23-5-2022


continuar llegint


 

Els documents del Sínode en valencià

El Grup del Dissabte convida a tota persona interessada a participar en el Sínode Universal convocat pel Papa Francesc a través de la seua web i publica els documents de la convocatòria sinodal en valencià:

Document preparatori del Sínode dels Bisbes document 1

Vademecum per al sínode sobre la sinodalitat document 2

 


 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua posa a l’abast els textos litúrgics en la seua web

Amb la finalitat de prestar un servici a les comunitats catòliques valencianes i difondre l’ús de la nostra llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ofereix al poble valencià les lectures pròpies de les eucaristies dominicals i de les diferents solemnitats. Amb l’inici de l’any litúrgic, la web d’aquesta institució ofereix les lectures de l’Advent, i així, fins a l’últim diumenge del temps ordinari, es penjaran mensualment les lectures dels diferents temps litúrgics.

Els textos publicats varen ser aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 17 de juny del 2002, es van entregar a tots els bisbes titulars amb jurisdicció en territori valencià, i estan pendents d’aprovació per les autoritats eclesials.