Homilia de Mn Honori Pasqual

Amigues i amics,

En un lloc tan emblemàtic i referencial per als valencians i valencianes; i en una data tan significativa –el darrer diumenge d’octubre- ens hem aplegat per quart any consecutiu per celebrar el que som i volem ser; per referir d’on venim i cap a on volem dirigir-nos; per esbrinar els entrebancs eclesiàstics i polítics que dificulten la nostra vida col·lectiva. I, sobretot, som ací per recrear i alimentar l’esperança en un futur millor i més digne. Tot açò ho emmarquem en la missa per la pàtria, la pau i la justícia. El lloc, el monestir de santa Maria del Puig, ens aboca a mirar Jaume I com a prohom del tomb històric, a través del qual hem accedit a la cultura anomenada occidental i ens ha facilitat l’opció cristiana.

Per tant, des del 1238 formem part d’un poble que malgrat els vaivens històrics (guerres, croades, inquisicions, revoltes socials, expulsió de poblacions autòctones, decadències, fracassos històrics, prohibicions eclesiàstiques d’ús del valencià, dictadures espanyolistes...) malgrat tot, encara som un poble que no ha dimitit, que ara i adés surten flors de reviscolament nacional a cada instant, que proclamem la nostra ferma voluntat de ser el que no ens deixen ser. Aquesta capacitat de resistència, de no deixar-nos anorrear és la millor penyora de futur. O en imatges de Ramon Muntaner: si no caiem en el parany de la divisió lingüística que ens agermana amb Andorra, Catalunya, les Illes Balears i altres territoris de la Corona d’Aragó, serem tan forts i consistents com la mata de jonc.

Com a cristianes i cristians valencians hem de ser conscients dels obstacles institucionals que hem de remoure per tal de poder viure i ser respectats com som i volem ésser: cristians i valencians. Per això la insistència en la necessitat d’incorporar el valencià a la litúrgia no és altra cosa que l’ajuda que nosaltres oferim a l’Església, perquè siga més i millor església, es comporte com a tal i siga església de totes i tots. Difícilment considerarem nostrada una església que discrimina negativament, i de forma incomprensible, el valencià al País Valencià.

Mai no podrem conèixer el que ha significat per a la relació fe-vida aquest pecat històric contra la inculturació.

Mai no podrem aclarir el que ha significat per a l’evangelització que la llengua amb que les dones i homes treballen, estudien, investiguen, estimen, reneguen, coneixen la realitat, creen, es comuniquen i tot, haja esta foragitada de la vida eclesial.

Mai no podrem esbrinar com ha incidit en la comprensió del Déu de Jesucrist el fet que els moments més importants de la vida, aquells que donen sentit de transcendència, i per això tenim necessitat de celebrar-los ritualment, com ara: el naixement, la pubertat, l’experiència fraternal del compartir, el matrimoni, la malaltia, la reconciliació, la mort... no s’hagen celebrat en la cultura i llengua que ens fa membres d’un poble.

El nostre compatriota Pere Casaldàliga ens diu: “Així com cada persona és imatge individual de Déu, també cada poble i cultura és una imatge col·lectiva de Déu. Com a persones, com a poble, com a església tenim el deure, no sols el dret, a defendre les cultures, l’alteritat cultural, la identitat cultural.

La riquesa dels pobles no rau en un creixement sense aturador del Producte Interior Brut, sinó en la disposició constant a organitzar la societat segons les exigències de la justícia. Justícia entre les persones, i justícia entre les persones i la natura. I a promoure-la, a més a més, en les relacions internacionals. Aquesta saviesa basada en la justícia és la millor garantia de futur perquè cohesiona les societats i promou el respecte mutu.

Actualment la humanitat és capaç de fer realitat coses que semblaven impossible no fa gaire. Els avenços són incalculables, però malgrat tanta capacitat tecnològica el futur està amenaçat si no hi ha futur per a tothom. Perquè tots els pobles tenen dret al futur, a la vida i al respecte. Al capdavall, i des de la nostra òptica cristiana, tot el ric patrimoni litúrgic, doctrinal, teològic i eclesiàstic no serveix de res, si no és capaç de comunicar vida per amor a tothom.. Diu Jesús: us done un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.

Un país, per tant, és ric i consistent, no quan enlluerna turistes despistats per les edificacions faraòniques i per l’organització d’esdeveniments cridaners i fugissers, sinó quan dóna oportunitats als desvalguts, quan promou la igualtat social, quan fomenta la solidaritat amb els immigrants, quan integra el marginat i quan exporta seny, respecte als drets humans i sostenibilitat en les formes de vida i de producció. Aqueixa és la veritable riquesa per la qual paga la pena treballar

Les persones i els pobles tenim necessitats de pa, vestit, vivenda, de salut, de cultura. Tenim necessitat de ser estimats, reconeguts i acollits. Tenim desigs i aspiracions: de llibertat, de dignitat, de felicitat, de plenitud. Ser-ne conscients, i conseqüents; vet ací la veritable saviesa dels pobles. Saviesa i trellat que li desitgem al País Valencià, encara que –cal dir-ho també- les circumstàncies actuals no hi són gens propícies.

A més de la pàtria i la justícia també ens hem reunit per invocar la pau: do de Déu i resposta de l’home i la dona. No és la pau que naix de la por; no és la pau que s’imposa per les armes; tampoc no és la pau conformista alimentada per la reiterada propaganda que ens renta el cervell, ni molt menys el panxacontentisme de la societat de consum. És la pau –com diu el profeta- que aflora de la justícia. És la pau aconseguida pels homes i dones lliures, actius i crítics; és la pau assolida per les persones apassionades per la justícia, el bé i la veritat. El recurs a la llei de la força militar duu inexorablement al fracàs de la pau, a la mort d’innocents i a la destrucció generaltzada. Iraq, Afganistan, Palestina, Israel...en són, dissortadament, referències inesquivables.

Tanmateix, hem de propugnar en veu alta i ferma que el recurs més propi dels humans per apropar-nos a la pau és la paraula. Negar la paraula és desqualificar el que som i és també una forma de violència. Tancar-se al diàleg és negligir la solució. Pensar que només un té tota la raó és autoritarisme.

Si es parla i es vol de veritat la pau s’ha de voler també els camins per fer-la possible. La pau té un preu: acceptar la part de raó de l’adversari.

Encara més: negar-se al diàleg és un recurs que sovint utilitzen els poderosos i els pobles dominadors per no cedir ni canviar res. La pau veritable i duradora naix d’acords i no pas de la destrucció del contrari, ni de cap victòria ni de la imposició. On hi ha vençuts, no hi ha lloc per a la pau.

Per tot plegat, hem de retre homenatge de gratitud a tots aquells que al llarg de la història –i Jesús de Natzaret en fou un mestre excel·lent- ens han ensenyat la noviolència activa com a forma de resolució dels conflictes. Els joves objectors i insubmisos que en les últimes dècades s’oposaren als exèrcits, mereixen el nostre agraït reconeixement.

Amigues i amics. Estem celebrant l’eucaristia en el monestir de Santa Maria del Puig. Maria, la mare de Jesús, va pregonar les esperances dels empobrits i va fustigar les conxorxes dels poderosos. Que la seua memòria desvetle el rostre femení de Déu i facilite la inclusió, sense cap mena de restriccions, de les dones a la societat i a l’església.

En una conjuntura històrica com la que estem vivint, transversalitzada per crisis econòmiques, energètiques, climàtiques, ecològiques i socials; amb una situació política sumida en el descrèdit; i, en una Església mancada de vitalitat i coratge, la millor aportació que podem fer a la nostra societat els seguidors de Jesús és dir-los que és possible canviar i viure d’altra forma. No debades la nostra fe naix d’on proscrit crucificat que, malgrat tot, roman viu i suscita esperança combativa. Combregar en la seua vida és viure ara i ací, segons les nostres possibilitats, el seu destí de vida plena i eterna.

Que les paraules del poeta Andrés Estellés: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu, coronen aquesta diada de germanor.

El Puig, 25 d’octubre de 2009