Ja fa tretze anys que se celebra, cada primer diumenge d'octubre, la Trobada
de Cristianes i Cristians Valencians, que arreplega gent de diverses ciutats
i comarques valencianes amb el propòsit de celebrar el sentit cristià
de la festa cívica del 9 d'octubre. És una festa itinerant, convocada
per diversos grups, integrats en la Coordinadora de Col.lectius Cristians Valencians
(CCCV), que ha recorregut les diferents diòcesis valencianes, i que cada
any té lloc en una localitat diferent: la festa ha passat per València,
Elx, Almassora, Xàtiva, Castelló, El Puig, Alcoi,.....
Enguany la Trobada retornà a les terres valencianes del nord, a la diòcesi de Sogorb-Castelló, ja que tingué lloc a la població de Tales (Plana Baixa), municipi situat en el Parc Natural de la Serra d'Espadà, el passat 3 d'octubre. La parròquia de Sant Joan Baptista fou l'entitat organitzadora de la jornada, que contà amb la col.laboració de l'Escola de Dolçainers i Tabaleters de Tales, l'Ajuntament i la Diputació de Castelló. La festa transcorregué en un dia radiant enmig de la naturalesa impactant d'Espadà.
El dia començà
amb la recepció als visitants a l’entrada del poble, i amb la visita
a la fira de productes locals ubicada a la Plaça Major, on es podien
trobar diferents objectes d'artesania, i elaboracions de la gastronomia local.
Mentre els majors circulaven per les parades o feien el café, el més
menuts fein un passeig en carro i burreta pels carrers del voltant.
A les 11, 30 h. tingué lloc l’acte central del dia, l’Eucaristia, presidida
per Mossén Josep Llopis, rector de la parròquia, i concelebrada
amb Mn. Vicent Micó, de la Comunitat de Turballos, Mn. Judes Moreno,
superior de la comunitat jesuïta del Sagrat Cor de València, Mn.
Llorenç Gimeno, de la parròquia de Mª Auxiliadora d’Algemesí,
Mn. Guillem Badenes, prevere diocessà, i Mn. Pere Riutort, religiòs
dels Sagrats Cors. La celebració estigué acompanyada pels cants
del Cor Pentecosta, de Castelló. Després de la comunió
es llegí el Manifest corresponent a la XIIIa Trobada.
Després de la Missa
hi hagué la visita al Museu Etnològic, situat en un dels edifics
més antics del poble, el Molí del Carrer del Carme, un del dotze
molins que arribà a tenir la població de Tales. Mentre uns visitaven
el Museu, altres passejaven pels carrers o s’acostaven al Llavador, situat a
la mateixa vora del riu Sonella. I en això vingué l’hora de dinar,
que tingué lloc al saló polifuncional de la localitat, que ompliren
els assistents. Allí tots pogueren satisfer la fam amb les gustoses paelles
preparades per les Mestresses de Casa de Tales.
A continuació estava preparada una dansà pels carrers del poble,
però la mort d’un veí, eixe mateix dia, desaconsellava fer una
mostra festiva en un poble xicotet com aquell, per la qual cosa els actes de
la veprada tingueren lloc en la mateixa sala. I el programa anunciava una obra
de teatre: “Tales, un poble del nostre país”, obra escrita i preparada
a posta per a la Trobada, i interpretada pels joves del grup Germanor, una peça
graciosa i simpàtica que explicava al públic la història
i la realitat del poble de Tales. La representació transcorria amb diversos
quadres que donaren pas a les actuacions del Grup de Dolçainers i Tabaleters
de la localitat, una institució ben arrelada al poble i pionera en la
recuperaciò de la música de dolçaina. També actuà
el Cor Pentecosta de Castelló i es ballaren danses tradicionals del poble.
El local era ple de gom a gom, ja que a banda dels assistents a la Trobada,
hi havia molts veïns i veïnes no es volgueren perdre la picant representació.
Amb el bon gust de boca
que havia deixat l’obreta vingué la part final de la jornada, la vista
al Racó de Sant Francesc. El Racó és un lloc de natura i
de pau, creat per Mossén Llopis i dedicat a la figura i el missatge de
Sant Francesc, en un paratge deliciòs de la serra, a un pas del poble.
Hi ha una capella que és una reproducció de la franciscana ermita
de Sant Damià, a Assís. Al seu si es fa diàriament la pregària
litúrgica i setmanalment es reuneix jovent de la zona per fer pregària
a l’estil de Taizè. Prop de la capella hi ha una casa d’acollida, on persones
o grups poden fer uns dies o unes hores de recés i de recolliment. Ja amb
el declinar del dia els congregats s’acomiadaren, feliços d’haver conegut
la població i la gent de Tales, i retornaren al seus llocs d’origen. Des de la simplicitat franciscana de la nostra parròquia de Tales, a
la Plana Baixa de Castelló, conscients de la nostra feblesa i de la nostra
força, volem manifestar el que suposa per a tots nosaltres aquesta celebració
. A. Es la festa de la nostra fe. Fe en Jesús de Natzaret que ens invita
a viure amb llibertat i amor la BONA NOVA DE LA PAU en el món d'avui
i arrelada al nostre país valencià. Des d'Ell i en Ell, Jesús de Natzaret, ens sentim empesos, amb una profunda
llibertat interior, cap a totes les direccions del món d'avui. I fa que,
amb aquesta llibertat, afegint l'amor i la pau, les sapigam totes escoltar des
del nostre cor. B.- Hi és on hi fa Jesús la primera tasca, al NOSTRE COR. On
fa la seua primera estada. On hi crea els pasturages ubèrrims. On des
del silenci, enderroca la nostra llangor, escorcolla les nostres tanques i fa
que ens entaforem tins i tot pels entretalls. És així com sentim
brogir el nostre interior, com el so d'un aiguat impetuós que fita i
té el seu llindar i el seu muntant al costat del món d'avui. . C.- Ens pertoca embellir el món, crear una pau perpètua sense
minva i sense excepcions, encara que tenim el camí barrat amb carreus
i entrebancs. Pareu esment des del crit del silenci interior i escolteu l'aldarull
i l'enrenou del món d'avui que ens diu: guaiteu si n'estic d'envilit.
D'aquesta manera, esdevenim persones de lluita i contemplació. Contemplem des de la nostra actitud de lluita cóm la pau tota ella s'ensulsia
en aquest món, com la trencadissa esmicolada sense miraments, al servici
venal dels poderosos i negligint totalment els interessos vius i autèntics
dels pobres i humils. No creguem en els exèrcits, no creguem en el militarisme.
No són vàlids en un món de fe. No hi ha guerres justes ni preventives. No hi ha camins de pau que passen per
la violència. I nosaltres, empesos per aquesta força interior,
hem de bastir, malgrat els terribles terrabastalls dels poderosos, vertaders
mecanismes i institucions on el cor i la paraula brostegen tots els camins,
i els pobres, el poble, puga trobar prats de pau a tots els rasos. Són els pobres, els qui sofreixen, els sectors marginats els destinataris
de les nostres opcions preferencials; del contrari, la fe entela els nostres
ulls i esdevé vulgar, ronsera i inútil. El nostre cor, abrandat
per l'amor del Jesús, sadolla el famolenc, lluita sense fí per
la justícia i la pau, crea àmbits com llumeneres, on tots, sense
distinció de sexe, religió o condició social puguen sentir-se
acollits d'acord amb les seues necessitats i no a ran dels nostres interessos
inconfessables i inconfessats. És així com la nostra lluita es referma, esdevé vital,
experimental, raja de la pregonesa intensa de l'amor, i s'atansa humilment als
pobres i a tots els grups marginals. La nostra lluita no té fi, perque
no té fi el nostre amor. El nostre doll no s'estronca mai. Apressem el
pas i creem al món el que Jesús ha creat al nostre cor. La comesa
de la caritat és sempre dilatar. El nostre compromís ens empenta a no permetre que es mercadege amb la
dignitat dels pobles i dels marginats. Són el nostre tresor de fe i d'humanitat
i no volem tindre altra meta que, brandant les armes de la justícia i
de l'amor, assolir la pau i el benestar per als pobles. És aquest l'encuny
de la fe, el segell de Jesús que deu glatir al si de tots els nostres
moviments, parròquies, associacions o col.lectius. D. Cristians i cristianes de tot el país valencià, escoltem el
crit de la nostra natura, la nostra casa i atansem-nos-hi, amb un caire d'admiració,
a aquesta meravella que Déu ens ha donat per habitatge i que assacia
totalment les nostres necessitats. Sobre ella, la natura, Déu ha adollat
tots els seus dons i tota la seua bellesa. Usem, fruïm i estimem i que
el nostre compromís amb ella ens allibere de bambolles de discursos buits
i necessitats enganyoses. Cobegem sempre una vida de simplicitat i admiració
i no permetem mai de la vida que la natura siga instrumentalitzada, profanada
o explotada. El bon Jesús a qui hem celebrat en aquesta Eucaristia, omplirà
de goig i d'esperança el nostre esperit, a fi de no defallir mai de les
nostres comeses i de les nostres lluites i així assolir un món
de germanor, de joia i de pau on els pobres són evangelitzats i rehabilitats. Tales 3 d'octubre 2004
MANIFEST LLEGIT A LA CELEBRACIÓ DEL NOU D'OCTUBRE,
FESTA DELS CRISTIANS I CRISTIANES DEL PAÍS VALENCIÀ
E. Finalment, arribem al nostre país valencià. La fe ens endinsa
dins del nostre poble. La fe ens arrela al nostre poble i ens vantem de la nostra
fe, de la nostra cultura i de la nostra llengua. Al voltant d'aquesta identitat
s'acoblem amb concòrdia i pau, i no entenem la nostra litúrgia
sinò és amb aquest signes d'identitat. Parlem a Déu amb
la llengua del nostre cor. Ens adrecem a Déu en la llengua en la que
ens adrecem als germans, i demanem, amb tota la nostra força, més
sensibilitat per part de la jerarquía de l'església, cap a la
nostra llengua i el seu conreu.