El papa Benet XVI va utilitzar uns versos del més notable precursor del valencianisme polític, el republicà federalista Josep Maria Puig i Torralva, en la seua oració a la Marededéu dels Desemparats el passat 8 de juliol. Abans de la pregària de l'Àngelus en la plaça de la Mare de Déu, el papa Ratzinger es va dirigir en valencià a la Mare de Déu amb estes paraules: «Empareu-nos nit i dia / en totes necessitats, / puix que sou, Verge Maria, / Mare dels Desemparats.» La conjunció puix, tan característica en els gojos populars valencians, i les rimes donaven la pista de no ser originals, sinó que podrien pertànyer a algun dels gojos dedicats a la Gepererudeta.

En efecte, a pesar que l'Arquebisbat va facilitar el text replet de faltes i en ortografia no oficial i castellanitzant, estos versos són l'estrofa inicial i la tornada dels Gojos en laor de la Santíssima Verge Maria, Mare dels Desemparats escrits pel poeta Puig i Torralva i guardonats amb un premi extraordinari en els Jocs FIorals de 1886, oberts a escriptors de Catalunya, Balears, Rosselló i l'Alguer, que també van distingir amb un accèssit al gironí Josep Franquet. No es van cantar fins que, en la primera mitat del segle XX, foren musicats pels compositors Agustí Alamán, d'Algemesí, i Doménech Mes i Serracant, de Barcelona, destacat deixeble dels catalans Enric Granados, Felip Pedrell i Enric Morera. Ara s'interpreten molts anys en la Missa d'Infants.

En la seua lletra, amb un toc social, es mencionen les angoixes de la vida i la «angúnia de la mort», els desastres que afecten el poble -«en guerres, en fams i en pestes/ foreu sempre el consol/ de València, que en ses gestes/ té consignat el que us vol»- i el prec que «minveu els patiments» dels valencians. Estos gojos van ser publicats en 1899 en el llibre antològic del seu autor Lliris i cards. En 1974 Ricard Blasco els va incloure en els seus Gojos Valencians editats per la llegendària Gorg; en 1987 Emilio M. Aparicio els va reeditar en Lírica a la Mare de Déu dels Desemparats. Estos mateixos versos inicials i la seua tornada, a més de les dos primeres estrofes, amb algun retoc lèxic, s'estrenaren com a Gojos a la Mare de Déu dels Desemparats en la Missa d'Infants de 1956 firmats per Mossén Vicent Sorribes, capellà de Rocafort, conseqüent nacionalista i el més actiu defensor de la normalització lingüística en l'Església, amb inspirada música del mestre Agustí Alamán, notable valencianista.

L'autor dels gojos esmentats per Benet XVI, Josep Maria Puig i Torralva, va nàixer a València en 1854, on va morir en 1911. Fou un modest comerciant de perfumeria que, a la seua botiga a la Baixada de Sant Francesc, reunia una tertúlia nacionalista, i, al mateix temps exercia de poeta líric, narratiu i dramàtic, a més d'impulsar la filatèlia al País Valencià. Mestre en Gai Saber i Flor Natural, va escriure en 1889 un drama històric Mare i Madrastra, sobre la defensa dels drets i llibertats valencianes per part de Vinatea enfront dels contrafurs del rei Alfons el Benigne, font d'inspiració del poeta Xavier Casp per a la seua òpera Vinatea. Va dirigir el Calendari Llemosí en què col·laboraven «els mes reputats escriptors de València, de Catalunya i dels Illes Balears». Va iniciar en 1881 la Biblioteca Llemosina a fi d'editar textos antics catalans, perquè defenia la unitat de la llengua i la unió fraternal entre valencians, mallorquins i catalans. Era geperut i creia que no li donaven la Flor Natural per temor que cap reina s'avinguera a ser portada al tron per un geperut i per això deia a Llombart: «Que me la donen sense per perquè tinc triada una reina que no em rebutjara per la meua gepa: la Mare de Déu dels Desemparats».

DEIXEBLE DE LLOMBART. Puig i Torralva fou el deixeble preferit de Constantí Llombart (1848-1893), paladí del sector progressista de la Renaixença valenciana, compromés en la reconstrucció de la identitat i del País Valencià, republicà federal de Pi i Margall, anticlerical, pròxim a la maçoneria, autor també de poemes a la Mare de Déu dels Desemparats, i, segons la seua necrològica, atribuïble al seu amic V. Blasco Ibáñez: «deísta convencido (creía en el «Supremo Hacedor»), pero a esto unía un odio irreconciliable a todas las religiones positivas y especialmente contra el dogma católico y la institución del papado en la proximidad de la muerte rehazó con valentía cuantas proposiciones le hicieron de reconciliarse con la Iglesia». Mort el Divendres Sant de 1893, el seu enterrament civil el Dissabte de Glòria va marcar època: es va prescindir de tot símbol religiós, inclús, al no poder arrancar la creu del cotxe fúnebre a martellades, «condujeron el ataúd a hombros, cubriéndolo con una bandera tricolor», el dol fins al cementeri civil, on reposa, va ser presidit per Andrés Cabrelles i Blasco Ibáñez, el qual «pronunció un discuro elogiando al finado». Segons el diari Las Provincias l'enterrament de Llombart fou «un alarde de irreligiosidad».

El seu íntim amic i fidel deixeble Josep Maria Puig i Torralva, ideològicament i espiritualment molt pròxim a Llombart, republicà i federalista convençut (inclús no se li coneixen afinitats amb la maçoneria, encara que estaria pròxim al seu mentor i mestre, amb qui va compartir activitats, ideals i afanys), va assentar les bases del valencianisme polític, enfront del passatisme nostàlgic de Llorente i El Rat, defenent que «la idea del valencianisme no es tanca tan sols en conrear les nostres coses passades, sinó també les presents i esdevenidores». L'autor de la quarteta esmentada pel Papa pot considerar-se el primer valencianista modern progressista amb una concepció molt avançada de l'estat federal. Per això, es va allunyar del pairalisme contemplatiu i narcisista de l'improductiu i impotent Lo Rat Penat, encapçalant la primera escissió d'esta entitat de reaccionaris «aimadors dels glóries valencianes» d'un destacat grup de «joves entusiastes» i fundant la primera societat valencianista, València Nova, en 1904, el mateix any que el Partit Republicà Federal, en el que militaven aquells pioners del valencianisme, va aprovar a Alacant una «Constitució per a l'Estat Valencià» que es volia dotar els valencians inclús d'un exèrcit propi, diferent de l'espanyol.

Des de València Nova, sota la inspiració de Puig i Torralva, no sols es va retornar la línia de Llombart, sinó que es van definir les bases de l'actual nacionalisme, al reclamar, per primera vegada, des del «mal d'Almansa» de 1707, «el dret a governar-se» de l'antic Regne de València front «a l'absorció i assimilació castellana», definint Espanya com un estat plurinacional i aclarint, segons el seu president i seguidor de Puig, el doctor Faustí Barberà, que «qui ataca la meua llengua vol robar-me la meua intel·ligència, la meua manera de viure, el meu honor i els drets del meu poble». Els membres de València Nova ja parlen, per primera vegada, un llenguatge polític, de drets nacionals i de futur col·lectiu, perquè «la Pàtria Valenciana te drets que defendre, idioma que conrear, història que fer conéixer al vaig poblar, costums que fomentar, literatura, art, agricultura, indústria que enaltir i política pròpia per la qual devem lluitar». Al constatar que «veure la pàtria esclava i no arremetre a trencar els cadenes, però posar en son lloc llaços de germanor, és crueltat o covardia», el seu objectiu fonamental serà ajuntar «els nostres amors patriòtics, hem vingut a lluitar per l'autonomia del Regne de València».